Se acerca el momento. Ella ya está esperando. Y para calmar mi espera, me atrevo, queridos leyentes, a compartir con vosotros un pedacito del "Llibret" fallero que mi Falla ha editado este año. Unas páginas del mismo han querido ser un homenaje a nuestra queridísima Virgen. A Ella. A la Mare de Déu dels Desamparats.
1. EL PRINCIPI.
Un raig de llum entra per la finestra. Va buscant per tota la
celda. És tan humil que li costa trobar algo que no siguen les parets
enblanquides. Pel camí topeta en una Creu de fusta. Una talla tan senzilla que
a penes la diferència de la resta de l’entorn. Però finalment troba el seu
objectiu. Quasi sense donar-se compte, choca en un llit, i seguix la seua
silueta fins arribar als ulls del seu ocupant. I així, éste no va tindre més
remei que obrir-los per a enfrentar un nou dia. L'amo d'eixos ulls es va alçar
prest. Va vessar l'aigua fresca que contenia la gerra descrostrada que
descansava en la xicoteta taula que féia d'escriptori, còmoda i inclús taula
per a menjar totes les vegades que per falta de temps no podia fer-ho junt amb
els seus companys, en la safa. Va ficar les seues primes mans en el cristal·lí
líquid i va sentir exactament el fred q’esperava.
S’asea, i quan sent el seu cos net i despert, agafa els hàbits
blancs que han dormit penjats en l'auster ganxo que penja de la trasera de la
porta de la celda del frare. Abans d'eixir al corredor, Joan, s'agenolla
enfront de la image del Senyor i recorda els vots de la seua orde, sobretot el
quart, ixe que afegit als tradicionals de pobresa, obediència i castedat de les
atres ordes, li obligava a ell i els seus companys de l'Orde Real i Militar de la Mare de Déu de la Mercé i la Redempció dels Captius,
més coneguda com a Orde de la
Mercé , a alliberar a atres més dèbils en la fe, encara que
les seues vides perillen per això.
Estem al mes de Febrer. Es Dumenge, i al eixir del Convent, situat
junt a la plaça del Mercat i als cementeris de San Martí i Santa Caterina, la
meteorología propia de l’época, inunda el seu rostre i el seu cos. Mentres
camina, repasa mentalment el sermó que està a punt de fer a la Catedral ixe dia de
Quaresma, 24 del calendari de 1409.
Al Frare Gilaberto Jofré, en els últims temps, li costava
mantindre la concentració, puix la ment el tornava una i atra volta a tot el
que havia vixcut als ultims anys fòra de la seua Valencia, especialment de les
penalitats que seguiríen passant tantes families que va conèixer en terra de
moros. Ara era comendador de Valencia, la llavor encomanada era recorrer
Valencia, Aragó, Castella, Cataluña i Portugal per a predicar, en compañía del dominico
Vicent Ferrer, la paraula de Déu, però els records cada volta li posaven més
difícil la faena de centrar-se. Tenía que parlar en el seu amic Vicent per a
que li ajudara en este tema.
Começà a sentir-ho abans de que’ls seus ulls començaren a vore-lo.
Crits i rialles d’un grup, s’entremesclaven en els gemits i alarits de dolor
d’algun pobre desgraciat. El frare girà el cantó del Carrer de les Plateríes, i
just a l’ombra de la torre de l’Esglesia de Santa Caterina, se va trobar en
l’escena. Un grup de chicons estaven maltractant i burlant-se d’un dement.
Totes les images que li anaven acompañant pel camí se creuaren a un temps al
seu cap, i sense pensar, va córrer en tota la força que li permeteren les cames
per a protegir-lo.
En els primers bramits i paraules de censura proferides, els
agressors desaparegueren, dixant en terra i malferit al pobre foll. Molt li
costà al frare convencer-lo de que no volía fer-li més mal, però finalment,
pogué endur-se al pobre alienat al seu cenobi, on li va oferir les primeres
cures.
Però Fra Joan, no podía pedre més temps. A la Catedral l’esperaven per
fer el sermó del primer Dumenge de Quaresma. I allí dirigí els seus pasos.
Arriba el moment, i puja els escalons del púlpit. Però li pesaben
els peus. Li pesaba l’ànima sencera. Una volta en la plataforma, el cap li deia
que devia predicar el que havia preparat durant tantes hores, però el cor….. ay
el cor. El cor li tancava la gola i li paralizava la llengua per a no dir atra
cosa que fòra reclamar al món pel que acababa de viure. Tras un llarg silenci,
dens, pessat, qüasi, qüasi asfixiant, i enardit pel succés, finalment va alçar
la veu, dixant parlar al seu cor i va clamar per la necessitat urgent d'un
hospital que acollira ixos malalts mentals que tantes penalitats passaven en la
ciutat.
Tras el vibrant sermó, baixà del púlpit cansat. Com si aquell
sermó haguera segut una lluïta encarnizada, com si totes les forces del bé i el
mal hagueren juntat tots els temps de l’univers i hagueren mantingut el que per
al seu frágil cos había paregut l’últim asalt. En ixa situació, pensant
únicament en com poder dur la seua figura exhausta fins al seu convent, se va
trobar de front en onze valencians, tots ells cares conegudes per ser grans
mercaders i homens de possibles, presidits per Lorenzo Salom, que per a
sorpresa del frare, havien interiorizat el seu discurs lo suficient com per a
secundar el seu projecte.
2.
Començà a sonar la porta del despatx. El diàcon encarregat d’ajudar-lo en les faenes burocràtiques tornava a molestar-lo. El pare Joan va agarrar aire en força i s’obligà a ser amable. Solament Nostre Senyor sap el que li va costar.
- Diga, pare Andreu – digué en el tó més neutral que va trobar en el poc
convenciment que li quedava.
- Pare Josep, sé que no vol vosté que li molesten, però a les portes de l’Hospital han
arrivat quatre peregrins demanant asilo. Ya els he explicat que açò és un hospital, a més, un de malalts mentals, però com que venen de l’hospici i allí estan desbordats, demanen poder passar ací unes nits per a recobrar-se i continuar camí.-
- Germà Andreu!! Vosté i les seues demandes, a cada qual més extraña. Acás
mosatros estem sobrats? No acollim més malalts dels que podem atendre? Ara hem de convertir-mos també en posada per als caminants? –
- Però pare… fòra fa fred, i estan dispostos a ajudar-mos en el que faça falta…. –
- El que faça falta?? Un miracle és el que necessite yo!!. Acás poden ells ecolpir la image de
proveirà!! –
El pare
Josep tornà tan promte a buscar entre els papers aquell presupost que li havien
entregat fa un mes per a poder tindre per fí la image promesa al frare Jofré,
inspirador e instigador d’aquell conjunt d’hospital i hospici per a atendre a
folls, desamparats i orfens que tant estava maravillant al món sencer, que no
va ser conscient de la pressa en la que el Germà Andreu havia abandonat
l’umbral de la porta des d’on li parlava. Massa li preocupava a ell com
conseguir els diners per a l’empresa que volía dur a cap, com per a fixar-se en
res més. Feia ya tres mesos des que’l 5 de’Octubre d’aquell 1416, el rei Alfons
el Magnànim firmara un Reial Privilegi autorizant la construcció d’una image
per a la Confraría ,
i ell, Germà major de la mateixa, encara no ho havia pogut fer possible.
Un dia
més el pare Josep tenía que abandonar el seu treball al despatx sense haver
trobat la solució al seu problema. En això anava pensant quant pel corredor de
la dreta, va trovar-se al Germà Andreu dixant a la porta del que ells
anomenaven “La Ermita ”
cabaços en tota clase de ferramentes de fuster i aliments per a subsistir un
parell de dies.
- Se
pot saber què fa ara, Germà Andreu??-
- Uy, puix que he de
fer? El que vosté ha manat!! Els he explicat als peregrins que tindríen sostre
i menjar a canvi d’una image de Nostra Senyora Mare de Dèu, i han acceptat el tracte
a canvi de que’ls proporcionem la ferramenta i aliments per a un quants díes.
- I vosté els ha
cregut sense pensar-se-ho i ací està concedint-los tots els desijos…. –
- Però vosté a
dit….. –
- Ya, ya….. Ya sé
el que he dit!. Feliç vosté, Germà Andreu, que és capaç de vore el món amb la
mateixa ànima que un xiquet. –
El Germà Andreu no
va entendre molt bé ni estes, ni la resta de paraules que continuà remugant
mentres marxava el Pare Josep, però com que no li havia manat que dixara de fer
el que estava fent, continuà en la seua llavor.
Quatre dies havien passat des d’aquella
escena, de la que el pare Josep no havia tornat a enrecordar-se, quan de camí
al seu despatx, va trobar al Germà Andreu apostat a la porta de “La Ermita ”, ficant orella a la
porta per tal de sentir el que dins passava.
- Germà Andreu!! Puc saber que fa vosté en
actitud tan indecorosa?? –
- M’ha pegat mal bot el cor, pare Josep!!
Ya. Ya sé que escoltar darrere de les portes
no és actitut propia d’un membre de la
Confraria , però ha quatre dies q’els peregrins dels qui li
parlí estan ací dins i ni ixen, ni ningú a sentit soroll algú en cap d’estos dies.
I la veritat és que comença a preocupar-me que’ls haja pogut passar algo…. –
- Passar?? Que s’hauran dut tota la
ferramenta i el menjar que tanta falta ens fa per a cuidar dels malalts!! –
Forzaren la porta entre els dos i el que
trobaren dins els dixà tan sorpresos que mai trobaren les paraules per a
descriure tal meravella. Una divina image yacent de la Verge María amb un
cartell q’explicava “Nostra Dona Sancta María dels
Ignocents, compañera en l’últim viaje, rebedora de plegaries i en la que trobar
consol”
Dels extranys peregrins no hi havia ni
rastre, el menjar i la ferramenta permaneixía intacta a un costat del quarto i
com a únic rastre quedaben quatre grans, blanques i finísimes plomes.
3. EL TRASLLAT.
Ixqué de casa ixe
Dumenge i se trobà en un autèntic dia de primavera. El Sol lluïa i el cel
estava ras i ho il·luminava tot amb ixe blau tan propi de Valencia. Era el
segón Dumenge de Maig i Toni s’encaminava junt al seu fill, com tots els anys,
a vore ixir a la Verge ,
a la seua volguda Patrona, de sa casa, la Basílica , portada pels retors fins a la Seu per a sentir la Missa del dia de la Verge.
Al café se va poder
palpar el silenci. Un silenci d’ixos que presagíen una tormenta. I no va tardar
més de tres segons en esclatar la mateixa. Els crits de tots i cada ú del
companyers de tants anys s’entremesclaven entre ells. Per a ell mateixa, si
havia hagut algo sagrat en la seua vida, això era la fe i l’amor per la Patrona. La
No va poder pensar
més. I quan se dona compte de’l que realment estava passant, tampòc va voler
apartar-se de la turba de gent enrarida que havia eixit del café en direcció a
la porta de la Basílica
i que aumentaba pel carrer al mateix temps que corría la noticia de que un grup
de fidels anava a demostrar-li a aquell irrespetuòs diputat els seguidors que
tenía la Mare de
Déu. A mitat del carrer del Micalet, ya eren centenars els homens i dones que
al crit de “vixca la Mare
de Déu” no caminaven, corrien ya fins a la porta per on en uns segons ixiría la Image Sagrada.
Toni agarrà bé
la mà del seu fill i li digue baixet, sense que ningú el sentira, puix per a
ell era una ensenyança de vida el que anava a compartir amb el seu fill: -“fill
meu, recorda sempre este moment, puix el poble valencià, si bé és tranquil e inclús
pasota, té una força en la que ningú pot. Fes el que vuigues, però no li toques
a la terra o a la Mare ,
perquè te trobaràs en açó, la furia d’un lleó defenent el seu territori”. I els
dos es perderen entre la multitud. I els dos formaren part de la gent que li
arrebatà de les mans la Image
als retors. I els dos la meceren entre els caps de la gent. I els dos
compartiren la major professó pública de fe i amor a la Mare de Déu dels Desamparats
que fins a ixe moment havia vixcut Valencia.
I quan el fill de
Toni se gità ixa nit, somià que ixa demostració no acabaria mai………
4. CAPITANA
GENERALA.
El General Caro,
Capità General de Valencia i per tant, donades les circunstàmcies, màxima
autoritat de Valéncia, se dixà caure, cansat, en aquella cadira verda que
guardava aquell racó de la biblioteca i que pareixía tan vella i agotada com
ell. Era la primera volta que disfrutava d’uns minuts de tranquilitat des de
l’ultima batalla, el primer asalt napoleónic a Valéncia.
Era un 6 de Març de
1810, i el Capità dubtaba molt que la mitat dels seus homens, inclús ell
mateixa, tornaren a vore un 6 de Març d’un atre calendari si les coses seguien
tal i com estaven.
El Capità era home
avezat en la batalla, curtit pels anys i les penuries de la guerra, i viure de
primera mà tanta sang i mort, l’havien convertit, si bé no en ateu, sí en home
de poca fe. Sense anar més lluny, l’ultim combat havia segut especialment
encarnizat i cruel, i encara que havien conseguit ficar en fuga a l’enemic,
estaba segur de q’estos no tardarien en tornar, i esta volta en més força. Per
això, si hi havia un moment per a creure, era ixe, sense cap dubte.
Per tal d’espantar
ixos pensaments del seu cap, va passar la vista pel seu alrededor. La
biblioteca pareixia haver patit la seua propia contenda. La major part dels
llibres descansaven en terra, apilats en torres que desafiaven a la gavetat,
segur en busca d’estratègies de guerra que’ls ajudaren contra el francés. Ell
mateixa havia segut dels primers en recorrer al passat en busca d’alguna
solució, però ara, en la soletat del moment, se va sentir culpable per
l’aspecte que mostrava aquella estància.
En un pur intent de
mantindre el cap ocupat, i allunyar més pensaments de culpabilitat del seu cap,
allargà una mà i agafa un carpeta que reposava damunt d’una filera de papers.
La va obrir i se trobà en un informe del Consell de Valéncia per mig del qual,
el 24 de Gener de 1789, demanava honors militars per a la Verge del Desamparats, de la
mateixa forma que se feien per a la
Verge del Pilar. La siguient pàgina, era un informe de 25 de Maig
de 1809, per el que l’Ajuntament de Valéncia, reiterava la petició. El mateix
portafolis, contenía una carta groga pel temps. Era una carta manuscrita, tenyida
d’una lletra temblorosa i bruta, q’en paraules simples i sense cap artifici
havia escrit un soldat del Regiment nº 1, anomenat “Ahumada” destinat a
Barcelona durant la Guerra
de Sucessió espanyola. Dèia així: “ En el més sèptim de l’any de mil setcents
treze, reunits tots els soldats valencians del Regiment “Ahumada”, havent rebut
l’odre d’evaquar, i pensant en el nostre poble, nostres families i l’honor de
la nostra terra, en el dia de hui, decidim no acatar l’odre de retirada i ens
constituim en el Regiment d’Infantería nº 5 "Mare de Déu dels Desamparats"
per a defendre la ciutat contra els atacs borbónics i lluïtar fins a la mort,
sacrificant nostres vides per els Furs del Regne de Valéncia. Per Valéncia i
per la Mare de
Déu dels Desamparats!!” Li seguia un informe en els noms i llinages dels
caiguts en la batalla. En ixe precís moment, va recordar com els caps del seu
exercit s’havien encomanat a la mateixa Dona just abans d’entrar en la batalla
de la que tan miraculosament haven eixit vencedors: la Mare de Déu dels Desamparats
- General, l’esperen a la reunió del
Consell –
La veu del coronel va tornar al General
Caro a la realitat.
- No tarde, coronel, però abans tinc que
fer algo més important. -
Agarrà paper i pluma i començà a escriure
una carta:
“A l'Arquebisbe Company. Per la present,
curse instancia oficial per a començar els tramits que permitixquen que la Verge dels Desamparats siga
nomenada “Generalísima dels nostres Exèrcits", com a mostra de gratitut pels seus favors als fills devots que a Ella s'encomanaren en..................”
En primer lloc, demane disculpes
per haver osat ni tan sols utilizar el nom d’homens tan importants per a la
vida dels creients en la Santísima Verge
Estes històries que
acaben de llegir, no són més que meres novel·lacions del que pogué ocorrer en
cada cas. Si bé les dades són correctes, i els fets que contenen estan
documentats (el cas dels angels esculptors, obviament, són una llegenda) el
transcorrer i els pensaments dels protagonistas són un mer producte de la meua
imaginació.
No voliem fer el típic homenage de dades i fets sense més, i ens
paregué que esta era una forma de poder apropar-nos més al naiximent i devenir
d’una devoció. La devoció a la nostra Mare dels Desamparats.
Com homenaje a
Ella s’han pensat i s’han escrit. L’amor per Ella ha guiat els meus dits. Espere
que els mortals, sapiau perdonar l’atreviment.
¡¡VIXCA PER SEMPRE LA
MARE DE
Lorena Vila.
Falla L’Amistat.
